Apunt 16. Un model per als reportatges de fons: Srebrenica

País: Balcans

Temàtica: Dones supervivents de la massacre de Srebrenica

15 anys després de la fi del conflicte dels Balcans, les dones bosnianes encara busquen els familiars morts en la massacre de Srebrenica per enterrar-los. Les dificultats del dia a dia de les dones en la postguerra de la ciutat, bosniana d’origen, que pertany avui a la República Srspska de Bòsnia i Hercegovina són poc espectaculars i llunyanes pel ciutadà mig del nostre país. En contra dels valors noticiables més comercials pels quals es guien la majoria de mitjans de referència, el reportatge d’Alfons Rodríguez, publicat el passat 18 de setembre al suplement ‘Yo Dona’ del diari El Mundo és positiu perquè aprofita el recurs de la xifra rodona de l’aniversari de la pau de Dayton per visibilitzar i tornar a posar d’actualitat els 15 anys de lluita de les dones bosnianes.

RECORDATORI HISTÒRIC:

El mes de juliol de 1995, l’exèrcit serbobosni va entrar a la ciutat de Srebrenica la qual, després d’haver estat declarada “zona segura” per Nacions Unides, albergava prop de 25.000 refugiats bosnians. L’11 de juliol, les tropes sèrbies comandades per Ratko Mladic van separar les famílies per deportar les dones a poblacions veïnes i executar als homes –d’entre 12 i 65 anys- que havien d’haver estat protegits pels Cascos Blaus. Fins al moment, s’han comptabilitzat 8.373 morts. Però moltes famílies no han localitzat encara els cossos dels familiars enterrats en fosses comunes, moltes de les quals, no estan encara ubicades o estan rodejades de mines antipersones. Per aquest motiu, tots els cossos que es troben i s’aconsegueixen identificar durant l’any s’enterren després d’una cerimònia comuna i commemorativa cada 11 de juliol al Centre Memorial de Potocari.

1. El periodista aporta molts elements de context sobre la guerra, sobre la situació político-econòmica actual de Bòsnia Hercegovina i Sèrbia, i en particular, de Srebrenica.

Se calcula que hasta 15.000 personas pudieron huir de Srebrenica y aledaños, casi todos se dieron por desaparecidos. Varias emboscadas masivas acabaron con la vida de [otros] miles de los que decidieron partir. Un número indeterminado llegó a Tuzla y a otras poblaciones musulmanas. Gran parte de los hombres que hoy quedan en Srebrenica son aquellos que consiguieron salvar la vida huyendo; los varones que se quedaron en Potocari fueron eliminados.

La situación, explica [Nura Begovic de Dones de Srebrenica], no es buena para nadie, ni bosnios ni serbios, pero si hay un puesto de trabajo, siempre tendran prioridad los segundos.

Una part de la població sèrbia no reconeix el genocidi bosnià i aprofita els dies anteriors i posteriors a l’acte commemoratiu de l’11 de juliol per sabotejar la cerimònia i reivindicar la massacre de la població sèrbia (3.287 víctimes comptabilitzades) a mans del general Nasser Oric, comandant de l’exèrcit bosnià.

El 12 de julio, y como cada año desde hace 14, en el cementerio y en la plaza del Ayuntamiento de Bratunac, los nacionalistas y las autoridades de la República Srspska se manifiestan abiertamente con consignas de ultraderecha. Banderas, insignias nazis y águilas bicéfalas idénticas a las que tuve delante de mis narices en Belgrado hace apenas una semana.

2. El reportatge manté un to alineat al costat de les víctimes de la massacre de Srebrenica, però té l’encert de mostrar els testimonis de dones bosnianes i de dones sèrbies unides en la mateixa causa.

El mérito de las Mujeres de Negro es que son serbias y que ya protestaron contra la guerra y los crímenes sobre los bosnios durante la contienda, con el riesgo que aquella actitud supuso. (…) “Nosotras, las Mujeres de Negro y las mujeres de Srebrenica estamos fuertemente unidas”, asevera con vehemencia Stasa. “Las madres y esposas de Srebrenica, como bosnias, se sienten culpables por sobrevivir a tanto dolor y muerte, y nosotras, como serbias, estamos avergonzadas por los crímenes de nuestro Gobierno.”

3. Les dones són, en la majoria de casos, les protagonistes i les fonts d’informació del reportatge.

Ramiza Delic nació en Srebrenica hace 63 años y su cara ha perdido casi toda la expresión, buena o mala, que pudiera tener. Su hijo de 17 años, Ermin Delic, le fue arrancado de las manos hace 15. Con él se llevaron, a la vez, la vida de su madre.

4. El periodista comença el retrat de les dones bosnianes com a víctimes sense esperança ja que el reportatge arranca en el delicat i dolorós moment de commemoració, però després del tercer testimoni el victimisme es converteix en fortalesa.

El dolor se refleja en el rostro de Hajra Catic, de 66 años. (…) Ahí está la lucha de Hajra y el precio que paga por resistir; ojos hundidos y corazón destrozado. (…) “Estoy enferma, cansada y vieja…Otras mujeres jóvenes deberán seguir con esta guerra.” Ese ánimo de perpetuar la lucha la llevó a fundar, en mayo de 1996, y a presidir desde entonces, la organización Mujeres de Srebrenica, de la que se ha erigido como alma y estandarte.

5. Després de relatar els problemes que gotegen des del final de la guerra i del ressorgiment dels nacionalismes, el periodista posa punt i final al reportatge amb un excel·lent tancament que mostra la fortalesa de les dones bosnianes i sèrbies, passa per sobre de les diferències de nacionalitat o de religió i assenyala la humanitat de totes com a persones que han sobreviscut a una experiència tan violenta i traumàtica com la que es va esdevenir a la guerra dels Balcans.

La sombra del águila planea sobre Bosnia-Herzegovina y un grupo de mujeres, que han hecho del dolor su fuerza, va a plantar cara a la bestia.