Apunt 13. Qui protegeix les protectores?

País: Afganistan

Temàtica: Protecció de les dones soldat

La defensa dels drets humans de les dones afganeses que vivien sota el règim talibà va ser un dels arguments que l’administració de Georges W. Bush va utilitzar per declarar la guerra a l’Afganistan l’any 2001. El burka va ser presentat com a sinònim d’opressió i el missatge va ser repetit fins la sacietat en la majoria de mitjans de comunicació occidentals. Un cop acabada la guerra, la vigent manca de drets de les dones afganeses ha perdut visibilitat en les pàgines de l’actualitat.

Dins d’aquest marc, el passat 29 de maig, la versió electrònica del diari El Mundo publicava un reportatge del bloc de Mònica Bernabé, on descriu les dificultats de les dones soldat per portar a terme la seva feina en relació amb les necessitats de les dones afganeses i, també, la integració i la desigualtat de condicions de facto de les dones dins un món marcadament masculí com és l’Exèrcit.

Destaquen quatre aspectes positius:

1. El reportatge posa de manifest la desigualtat de condicions entre homes i dones dins l’exèrcit nord-americà:

Las tres chicas [marines] estaban alojadas en una tienda de campaña ocupada totalmente por hombres, excepto un rincón minúsculo, separado con dos tablas de madera, que se había reservado para ellas. Para llegar hasta allí, las jóvenes tenían que pasar cada vez por delante de las camas de todos los chicos, un total de veinte.

2. Tot i que no hi aprofundeix, la periodista fa referència explícita a l’elevat perill d’agressió sexual al qual estan sotmeses les dones soldat a mans dels seus companys pel fet de ser dones.

Sarah es una chica grandullona, de 1,70 metros de altura, que va a todas partes con un fusil colgando de la espalda, y también un cuchillo en la cintura. “Nos han dado un cuchillo a todas las mujeres marines como autodefensa”, me explicó, dejando claro que, de quien se tiene que proteger, no es de los talibán de fuera de la base, sino de sus compañeros marines del interior del campamento.

Així, dins un context d’alta violència, les dones soldat tenen un possible enemic més a combatre mentre fan la seva feina, i que no és aquell contra el que lluiten comunament sinó que es tracta d’aquelles persones amb qui conviuen, confien i treballen en tasques on, de vegades, els hi va, literalment, la vida. Cal esmentar també que el lloc on es poden produir les agressions és la base d’operacions, el lloc on habiten i que, suposadament, resguarda els soldats de l’amenaça exterior. Així, el company soldat a l’exterior es converteix en una amenaça potencial a l’interior del recinte de la base d’operacions.

3. En un segon pla, el reportatge torna a posar d’actualitat la manca de llibertat de les dones afganeses.

En Afganistán, y más aún en una zona rural como Marjah, es impensable que una mujer se deje ver o hable con un hombre que no sea de su familia, con lo que es imposible que un hombre militar y extranjero pueda conversar nunca con una mujer afgana.

“Cuando un hombre traduce”, explica [la tinent Kronschnabel], “un varón de la familia de las mujeres quiere estar presente durante la conversación para no dejarlas solas con un desconocido, y entonces quien acaba hablando es el hombre y no ellas”.

4. El reportatge informa que la precarietat de drets de les dones afganeses ha obligat l’exèrcit nord-americà a traslladar tropes femenines a zones agràries d’Afganistan per la seva expressa condició de gènere, però tal com s’ha esmentat, les dones soldat no gaudeixen tampoc del mateix grau de llibertat real que els seus companys pel fet de ser dones.

Casi la totalidad de las tropas norteamericanas que se encuentran destacadas en Marjah son hombres, pero desde hace dos meses también hay cuarenta mujeres marines que conforman los denominados equipos de contacto femenino (…) El objetivo de dichos equipos, detalla [la tinent Kronschnabel], es relacionarse con las mujeres afganas para “saber cuáles son sus necesidades”.

El reportatge posa de manifest les contradiccions entre un exèrcit que trasllada unitats femenines per contactar amb les dones afganeses i conèixer les seves necessitats i, a la vegada, l’amenaça dels propis soldats contra les seves companyes quan la missió comuna i compartida de tots ells és la de protegir la població.

Aquest és el link a la noticia:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/05/29/internacional/1275117775.html

Anuncis